Mònica Cañas

Del mismo cuento. Otro gran párrafo. Sobre la muerte. Y la vida.
* Últimamente pienso mucho en ella… en general, creo que pienso mucho. (Luego existo… ¿no?)

” Vint-i-set, vint-i-vuit, vint-i-nou… Una edat poc indicada per morir. Els poetes poden morir als vint-i-u, i els revolucionaris i els rockers als vint-i-quatre. Però quan superes aquesta edat, t’imagines que ja tot anirà bé. Ja has passat el mític Revolt de la Mort, has deixat enrere la foscor del túnel i només has d’avançar per una autopista de tres carrils per arribar a la teva destinació (tant si ho vols com si no). T’has tallat els cabells i t’afaites cada dia. Ja no ets ni poeta ni revolucionari ni rocker. Ja no dorms la mona en una cabina de telèfons, ja no beus fins a perdre el sentit i ja no poses els discos dels Doors a tot drap a les quatre de la matinada. En canvi, tens una assegurança de vida que has contractat a un conegut, beus als bars dels hotels i guardes les factures del dentista perquè desgraven. Què hi vols fer, ja en tens vint-i-vuit…”

Suposo que això últim, és fer-se gran. Cadascú ho haurà viscut a la seva manera. I em recorda a les reflexions que vaig fer el meu 22è aniversari.
* Torno a dir: luego existo.