Mònica Cañas

… o millor dit, un fragment que m’ha semblat interessant. Els que em coneixeu, ja sabeu la meva afició de subratllar les frases interessants dels llibres. Alguns, fins i tot, ho heu pogut comprovar quan us he deixat un llibre (encara que ja sabeu que mai m’ha acabat d’agradar deixar ni llibres ni CDs… sóc una ranciota!).
En fi, anem al gra.

La catàstrofe minera a Nova York, de Haruki Murakami (dins el llibre de “El salze cec i la dona adormida”).

“- Últimament et veig una mica apagat - va comentar ell.
- Vols dir?
- Segur que et passes la nit pensant coses - va dir-. Jo ho he deixat això de pensar a mitja nit.
- I com t’ho has fet?
- Quan em començo a deprimir, no penso en res i em poso a fer neteja. Encara que siguin les dues o les tres de la matinada, rento els plats, frego els fogons, passo l’escombra, poso els draps en lleixiu, endreço els calaixos o planxo totes les camises que tinc a l’armari - em va explicar mentre remenava el whisky amb el dit-. I quan estic ben cansat, em prenc una copa i me’n vaig a dormir. I ja està. L’endemà, quan em llevo i em poso els mitjons, ja ho he oblidat tot. Ni em recordo del què pensava.

Vaig donar un cop d’ull al pis, tan net i endreçat com sempre.

- A les tres de la matinada, la gent té pensaments de tota mena - va continuar, com si de sobte s’hagués enrecordat d’alguna cosa-. A tothom li passa. Per això cadascú ha de trobar la manera de lluitar-hi.”

Últimament, des que penso, a mi em passa el contrari. Estic menys apagada. Espero que això, junt amb la psicologia, m’acabi d’arreglar… ; )