Mònica Cañas

Ahir passejant la Jumbo vaig veure un estel fugaç. Feia molt i molt de temps que no en veia, la veritat… i potser mai tant clarament com aquell. Semblava un conjunt de fotogrames de Disney de lo maco que va ser. Imagineu, tot el cel estrellat, al costat del riu, sentint el soroll de l’aigua, amb la lluna com si fos un tall de meló gegant (o el ChesireCat d’Alícia en el País de les meravelles… evidentment, de la pel·lícula l’original, no la de Tim Burton…).
I li vaig dir a la Jumbo: “Jumbo, demana un desig” (Déu meu, no es pot ser més tonta en aquesta vida…). I, ràpidament, el primer que em va venir al cap va ser “que siguem felices”. La Jumbo, evidentment, no va demanar res i va continuar rebuscant entre les herbes (segurament menjar o qualsevol rastre d’animals, persones o extraterrestres). I és curiós, perquè, realment, la felicitat no hauria de ser la finalitat de les nostres vides, sinó un continu, el camí a recórrer, no?
Crec que, malgrat les etapes de “menor rendiment sentimental i personal”, sóc feliç. Tinc tot el que es pot demanar, material i espiritual: la Jumbo, la família, els amics (als que per cert tinc abandonats i no mereixo), feina, casa pròpia (en lloguer, vaja) en un indret preciós i molt tranquil, menjar i beure quan tinc gana, aigua calenta quan em vull dutxar, llit per quan vull dormir… Tot. Així que, la propera vegada que vegi un estel fugaç demanaré quelcom més encertat: la pau al món o alguna cosa així…