Mònica Cañas

El día 1 de abril, en un ataque consumista y con las ansias de libros que una tiene durante el curso escolar, al pasar por una librería en la que ya habían montado el escaparate para Sant Jordi, me compré un libro que devoré con demasiada ansiedad, “El misteri de l’amor“. Me lo compré más que por el título (que puede parecer de libro de autoayuda), por el autor, letrista (y si no recuerdo mal, también guitarrista) de Antonia Font, Joan Miquel Oliver, que ya me había conquistado con su excéntrica música y su correspondiente letra…

¿Y qué decir? Que no me decepcionó. En absoluto. Estados mentales, soliloquios variados llenos de alegorías al plástico, música, surrealismo, erotismo y sexo explícito y no tan explícito, copas de más y resaca.

Capítol XIII

de sobte veus que no hi ha res que t’ompli plenament. i no és perquè < > no afegeix gens de sentit a <>, és perquè veus que efectivament som morts de vacances, que el teps que passam vius és microscòpic en comparació amb el temps que passarem morts. la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. uns a mallorca, es que hem tengut sort, hotels, souvenirs i velomars. però que en definitiva l’escala de temps és tan ridícula que no ens ve de trenta o quaranta anys, o pensant-ho bé, no ens ve d’haver nascut.

(…)

segueixes amb un pis d’estudiants, la dona de la teva vida i ja després un bebè, i quan se’t munta tot molt abans d’entendre què significa, quedes penjat a l’aire i penses que la vida no és l’estat natural de le persones, que som uns morts aficionats que hem vengut a la vida de vacances però que fins que no tornem a ser morts no tornarem a tenir res solucionat, som guiris al país de la vida, som uns domingueros.

(…)