Mònica Cañas

Ahir passejant la Jumbo vaig veure un estel fugaç. Feia molt i molt de temps que no en veia, la veritat… i potser mai tant clarament com aquell. Semblava un conjunt de fotogrames de Disney de lo maco que va ser. Imagineu, tot el cel estrellat, al costat del riu, sentint el soroll de l’aigua, amb la lluna com si fos un tall de meló gegant (o el ChesireCat d’Alícia en el País de les meravelles… evidentment, de la pel·lícula l’original, no la de Tim Burton…).
I li vaig dir a la Jumbo: “Jumbo, demana un desig” (Déu meu, no es pot ser més tonta en aquesta vida…). I, ràpidament, el primer que em va venir al cap va ser “que siguem felices”. La Jumbo, evidentment, no va demanar res i va continuar rebuscant entre les herbes (segurament menjar o qualsevol rastre d’animals, persones o extraterrestres). I és curiós, perquè, realment, la felicitat no hauria de ser la finalitat de les nostres vides, sinó un continu, el camí a recórrer, no?
Crec que, malgrat les etapes de “menor rendiment sentimental i personal”, sóc feliç. Tinc tot el que es pot demanar, material i espiritual: la Jumbo, la família, els amics (als que per cert tinc abandonats i no mereixo), feina, casa pròpia (en lloguer, vaja) en un indret preciós i molt tranquil, menjar i beure quan tinc gana, aigua calenta quan em vull dutxar, llit per quan vull dormir… Tot. Així que, la propera vegada que vegi un estel fugaç demanaré quelcom més encertat: la pau al món o alguna cosa així…

Me pongo tierna… y lloro cada vez que lo veo…

Descubierto en un bar haciendo unas tapitas para reafirmar que este año no voy a hacer la Operación Bikini…

Toda una vida - Sole Gimenez

22 no me disgustaba del todo… pero 23 se me hace “grande”… Tengo un año para acostumbrarme, ¿no?

¡Gracias a tod@s!

La vida está llena de pequeñas sorpresas y detalles que hacen que todo sea más fácil y placentero.
Hoy, por ejemplo, me he pasado la mayor parte del día por casa: arreglando esto y aquello, mirando cositas, estudiando… Después de un par de horas de lectura de “Psicología de la Emoción“, he decidido cambiar el tono a “Historia de la Psicología“.

Al abrir el libro, y con Astrud Gilberto de fondo, me he encontrado, en lápiz, en la primera hoja blanca, una dedicatoria que me ha alegrado el momento y me ha ayudado a coger ánimos para estudiar un poquito más.
Sé que nunca vas a leer esto, porque eres un desastre y no tienes ni e-mail, ni facebook ni sabes lo que es un blog. No obstante, gracias.

“Y mañana al despertar
habrá un nuevo amanecer
y
quién sabe lo que
traerá la marea”

Tom Hanks en Náufrago.

És curiós com van les coses. La cultura de l’esforç, com jo li dic a estudiar a distància (ja que, bàsicament és dedicació contínua, esforç, voluntat i tota una sèrie de valors que normalment a la universitat “normal” no són tant necessaris, des del meu punt de vista, que he “provat” els dos mètodes), resulta que no és tant fàcil.

Recordo que quan estudiava a la universitat presencialment, no era una alumna de les millors (ni tampoc de les pitjors: la única assignatura que em va quedar atragantada va ser Infermeria Infantil, que la vaig repetir un parell de cops, crec. La resta, a la primera… és a dir, que no em puc queixar…). Aprovava les assignatures (algunes amb pitjor o millor nota) sense esforçar-me gaire (i sense copiar, siguem francs, que jo a la que faig alguna cosa una mica ilegal tinc el cartell de “culpable” en llums de neó que parpadegen a la cara)… mentre treballava, estudiava música i m’independitzava a un piset petit del barri de Sants. És a dir, que tenia també molts fronts oberts.

Ara, en canvi, no em passa el mateix. A la universitat no presencial, resulta que m’està costant molt d’habituar-me. No estic agafant cap hàbit concret, intento organitzar-me i no ho aconsegueixo gaire bé, el temari em sembla més difícil d’entendre i s’ha de memoritzar molta informació, etc. A part, com a cosa extra, treballo a jornada complerta en horaris que poden compendre des del matí, la tarda, la nit i la jornada de 8 a 20h, intento tenir cura de la meva gosseta el millor que puc i que tingui les seves dues hores de passeig diàries com a mínim, em faig càrrec d’un pis enoorme, tinc vida social (que això precisa de molt, molt de temps) i m’estic intentant posar-me en forma per un viatge molt, molt xulo a l’octubre, del qual algun dia en parlaré.
Total: que no arribo a tot. No m’organitzo (o també pot ser que m’hagi tornat més tonta, cosa que tampoc descarto) i així han anat les coses el primer semestre. Encara no tinc les notes dels exàmens (una mica vergonyós a aquestes alçades, que ja estem al març), però ja puc assegurar que no seran un èxit seguríssim.

El propòsit d’aquest nou semestre és aconseguir organitzar-me, de manera que tots els fronts oberts que tinc pugui anar complint-los, de mica en mica. Especialment el tema acadèmic, perquè, realment, estic estudiant per gust i perquè m’interessa.
Aviam. Al juny-setembre en parlem.
No és una promesa electoral, però casi…

Avui, obrint el compte de Google, he re-descobert que:

1. Tinc un blog, és a dir, aquest blog que ara mateix esteu llegint (sembla una cosa evident, però gairebé havia oblidat que tenia un blog… i que, per tant, s’estava morint de fàstic).
2. Tinc un compte d’analytics (que m’informa que tinc entre 2 i 9 visites al dia… increïble, per un blog abandonat a la seva sort, no?).

Curiós, a aquestes alçades, no?

Ahora ya hará más de un año que vivo aquí en la Seu. Un año en el que han pasado muchas cosas, algunas buenas y otras no tan buenas.
La verdad es que me estoy acostumbrando a vivir aquí: el frío en la cara, el cielo con estrellas, el silencio de los caminos. Y, cuando le pregunto a Jumbo qué vamos a hacer, si quedarnos o irnos, ella me mira con esos ojos de otoño y no dice nada. Disfruta del momento.
Y eso, es lo que también hago yo, o como mínimo, intento. Así que, de momento, seguimos con el frío en la cara, el cielo estrellado, el silencio de los caminos y la soledad acompañada. La una de la otra. Mano a mano (o mano a pata).
El mar, por eso, siempre se hecha de menos.

“Viure els Pirineus” es una revista gratuita que se reparte por la Seu d’Urgell y otros pueblos cercanos. Una vez, Jumbo salió cuando quedó tercera en el campeonato Social de Agility. Ahora, me toca a mi.
No es que haya salido yo, sino una foto mía que hice el año pasado en casa de Nestor y Zeus vigilando el fuego. En portada.
La verdad es que me sorprendió muchísimo, porque la foto sólo la tengo colgada en Mundofotos (y tenía la convicción que nadie entraba a verlas…). Aunque, lo que más me ha sorprendido es que está como retocada (aunque la original me gusta más…).

Así que fui a hablar con los de la revista y me dijeron que hacía como medio año que alguien se la había mandado por internet. Curioso, ¿verdad? Ahora resultará que entra gente y todo en mi cuenta de Mundofotos…

En fin.

¿… ha salido el sol?

¿… o es que me has sonreido?